El Jutge a escena. La sentència
Ja ho sé que ara semblarà que vulgui fer d'advocat del diable, però em sembla justa i correcta la condemna, com em va semblar injust i totalment erroni el veredicte del jurat popular a Camps. Són temes independents. I de fet ja vaig expressar la meva opinió en relació amb aquesta primera causa.
Si la llei no permet les escoltes entre advocat i client, tret que hi hagi sospita de terrorisme, cap jutge pot saltar-se-la i fer el que li vingui en gana amb total impunitat; sí, impunitat. Garzón sabia el que feia, però sempre ha pecat d'un excés “d'agradar-se”; finalment es va acabar creient el rol de “jutge estrella”.
Ara li queden 2 causes més. Igual que escric això, també sóc de l'opinió que mai no s'hauria d'haver acceptat a tràmit la demanda per haver volgut investigar els crims del Franquisme. Podríem també entrar a debatre si caldria, per ser justos, investigar els crims d'ambdós bàndols, abans i durant la guerra, però això ja seria tema per un altre post. El que no es pot negar és que aquesta és una causa purament política. La Transició va tancar en fals un dels períodes més tristos de la història d'Espanya, i és evident que per anys que passin sempre hi haurà qui no voldrà que es remoguin les vergonyes nacionals.
Pel que fa a la tercera causa, per suposats cobraments per afavorir judicialment el grup Santander a través d'una sèrie de conferències, caldrà veure com es desenvolupa el procés. Prefereixo creure que es tracta d'una imputació sense fonaments per antipaties polítiques. Tot i que mai no m'he sentit temptada d'idolatrar el personatge, sempre he pensat que si alguna falta tenia era la megalomania, i no pas la prevaricació per interès pecuniari personal.
De moment, amb una sentència d'onze anys d'inhabilitació, la carrera professional sembla que se li ha acabat…