Vist a…. Teatre Lliure, Barcelona
Els senyors Wert, Montoro i de Guindos, van aconseguir que hagués de renunciar al meu darrer petit gran plaer; el Teatre. De feia uns pocs anys que, temporada rere temporada, anava renovant l’abonament al teatre de la meva ciutat, el Metropol de Tarragona. Viure en una ciutat petita té els seus avantatges. Si bé l’oferta cultural és molt escarransida si la compares amb la de, per exemple, Barcelona, no t’has de trencar les banyes per triar en quin teatre llogues butaca estable; un únic teatre - fins fa ben poc-, un únic abonament; i jo, tan feliç.
Però va arribar la crisi. No l’econòmica, que aquesta feia temps que s’arrossegava, sinó la d’idees per sortir-ne, la dels interessos econòmics d’un govern, sobre l’interès general del qual, per a mi, la promoció cultural n’és mostra.
I va arribar, també, la pujada de l’IVA famosa. Els toros i el futbol, amb un de super reduït; els espectacles cultural, amb un formós 21%. Olé! I, és clar, la majoria de mortals ens hem vist obligats a triar entre la factura del gas i moltes altres coses…
I tot això no sé ben bé perquè us ho explico. Potser perquè és un gèlid matí de diumenge i el millor que es pot fer, és buscar excuses per no sortir de sota la manta del sofà. O potser perquè anit vaig recordar perquè m’agrada tant anar al teatre i em fa ràbia no haver pogut mantindre la meva modesta cadireta….
Però vaja, el que volia comentar era que ahir va ser el meu primer cop al Teatre Lliure, a la nova seu de Montjuïc (al de Gràcia tampoc no hi he estat encara, tot sia dit), en una nit de sorpresa pactada. Pactada, perquè ja ho sabia que aniria al teatre; sorpresa, perquè no sabia que hi anava a veure. De sorpreses com aquesta, escolta, les que convinguin!
Una història d’amor en clau de comèdia a la sala petita: Smiley.
Fa no gaire, casualitats de la vida, en una conversa parlant de sèries, cine i torrents, algú va comentar que no se sentia identificat en una història com la de Brokeback Mountain, en tractar-se d’una història d’amor entre homosexuals. No per qüestions homòfogues, en absolut, només perquè no arribava a trobar-se en els personatges.
És quelcom que no havia pensat mai gaire. Suposo que perquè, per posar una xifra, el 99% de les històries que s’han escrit o filmat, s’han escrit i filmat sota el punt de vista heterosexual. Però, això voldria dir que un gay no es pot emocionar o ficar-se a la pell de Romeu i Julieta? No ho crec. Les bones històries no tenen orientació o gènere (tret del literari). No vaig per la vida creient-me una preadolescent sobrehormonada que perd l’oremus pel primer que passa, i no per això no deixaré de reconèixer que, la de Shakespeare, és sens dubte, la història d’amor més perfecte - i sí, ho és perquè acaba fatal, però això ja són teories meves.
I de la mateixa manera, anit em vaig divertir (com diria ma mare, “lagrimones como puños” de tant riure!), emocionar i, en alguns moments, em vaig sentir del tot identificada, amb les vides dels dos nois gays de la comèdia més divertida que veig en molt de temps. Remarco el tema gay, no de forma gratuïta. És una obra plenament gay, fins al punt que de tant en tant aturen els diàlegs per, de forma directa, fer aclariments al “públic hetero”. Ei, ni idea que existís el Circuit. Però això és l’anècdota, perquè siguis com siguis i tinguis les preferències que tinguis, els problemes, anhels, sentiments en definitiva, són els mateixos per a tots.
El treball que fan tots dos actors, Ramon Pujol i Albert Triola, és impecable des del minut 1; especialment el segon, que acaba interpretant com a 6 o 7 personatges d’una tacada, només sortint i entrant a escena. Tots dos s’hi deixen la pell, la suor i les llàgrimes. Una sala tan petita no et permet menys; no hi ha on amagar-se. I emociona veure’ls emocionar-se i com se’ls arriben a caure les llàgrimes. Perquè les veus. Des de la segona filera lateral esquerra de la sala Flyhard, els veus les llàgrimes. Extres que no et pot oferir el TNC.
No puc més que recomanar-vos que l’aneu a veure si en teniu l’ocasió. Ja sia al Lliure o si, per aquelles bondats de la providència, la fessin rodar per províncies. No us en penedireu.