...res del que passa és comparable a tu <3 Acabar l'any volent acabar amb tot, i anar de rave i agafar la grip.

Començar l'any amb les ganes de qui tot ho vol i tot ho pot. Agafar-te amb força, estem bé, estem refets. Que vingui el que sigui!

Servir cony, definició gràfica.

Mood de començar l'any :)

Segona vegada que passa. Una pot ser confusió, dues ja no.

La primera, va picar l’ullet.

La segona, un petó a l’aire.

Que curiosa la forma d’entramar amistats.

Puc dir ja que sóc castellera? Encara no m'han dona't la camisa, però suposo que rere un parell de mesos d'assaig, unes quantes diades i que moltíssima gent m'hagi passat per o caigut a sobre... podria dir que en formo part.

Que curioses i boniques les sensacions que em desperta entrar a formar part d'algo amb tants valors.

He superat una altra baixada... i sembla que l'horitzó pinta menys difícil del que pensava.

SOBRE LA MENT

Pensar en la ment com una caracola de mar, on els qui arriben a tenir patologia mental estan al centre de la caracola. I els qui estan passant un mal moment estan donan tombs a la caracola. Estan al "bucle" de la seva ment, on abunda el pensament intrusiu, culpabilitzador, i negatiu. Es basa en l'autocentració, la persona al voltant del seu melic, pensant que això que li succeeix és horrible, i poques persones poden comprendre el seu sofriment, el SEU GRAN SOFRIMENT. A la vegada, se senten culpables per no ser capaces de gaudir de la vida. És un sistema que es retroalimenta i no té fi, si no tens ganes de posar-li.

Sento tenir l'opinió que un pot agafar les rendes de la seva vida i de la seva ment. Que un pot decidir deixar de ser infeliç o començar a ser feliç. Ho sento pel qui pugui llegir-ho i estigui al pou, i el món li digui que no es culpa seva. Esclar que no es culpa teva que et passin coses, ni que no tinguis la capacitat per sobreposar-te. Però si que pots sortir del llit, i obligar-te a sortir del bucle on et passes 2 hores pensant en allò que podria haver passat o allò que pot passar... Pots fixar-te en el somriure que t'ha dedicat aquella persona, en comptes de pensar i recrear-te en aquell moment en que t'has sentit fora de lloc amb els companys de feina. Si que pots escollir deixar de donar tombs a aquell pensament o emoció que t'està fent tan mal.

Ho se perquè jo he estat capaç, i he volgut anar-me'n d'aquest món... possiblement tornaré a tenir-ne ganes, en algun instant, en el futur. Però faig l'esforç de donar importància al fet de poder veure somriure al meu nebot, sense treure-li al fet de no poder tornar a veure somriure el meu germà... I no és fàcil, i requereix un esforç de la hòstia, però no em queda altra, no puc cambiar el passat. És el que suposa seguir en aquesta vida; que no és justa, ni fàcil, però segueix brindant alegria i coses precioses.

Avui hem tingut una xerradeta amb la S, sobre obrir la parella a experiències. I ens hem obert (valgui la redundància), sobre, bàsicament, les experiències que hem tingut les dues i els nostres respectius, amb la mateixa parella. En el seu cas, han acabat al llit i jo amb l’R, simplement liant-nos.

Suposos que ho vivim des de la diferència de 9 anys que ens portem… Ella més com una eclosió en la seva rutina, i jo com una vessant dins el camí que he escollit, amb una parella que es mostra obert a l’experimentació, a la vegada que ho faig jo.

La cosa va ser que fa unes setmanes li vaig regalar el llibre de “Converses entre amics”, dient-li mig bufada que creia que li molaria, que creia que representava la seva realitat recent… De primeres, sembla que la vaig esporuguir, i sembla també, que ha estat una empenteta per a que s’obris a compartir que li molen les ties, i malgrat està enamorada del seu xicot, no vol renunciar a experimentar i a ell li sembla bé.

M’alegro per ells. I espero jo, tenir la mateixa sort i maduresa en el camí. Perquè em sento igual. Amb l’R no hem tingut gaires experienències, però alguna en volem tenir abans de plantejar-nos criar o assentar-nos…

Com canvien els fers, perquè en molts casos el que volies fer, ha estat sempre el mateix, però no tenies o la valentia o l’entorn propici per fer-ho.

Aquesta setmana han tancat el canal de rec de les comarques de la plana de Lleida. Feia més de 150 anys que això no havia passat, crec que des que van inaugurar el canal de rec…

Mentrestant, als hotels de 5 estrelles de Barcelona podran consumir 5 vegades més aigua que la resta d’habitants de la ciutat. Els camps de golf verdejaran, i les hidroelèctriques seguirant deixant els pocs rius que queden secs. La pagesia exterminada, el turisme arrasant amb tot.

Benvinguda dictadura de l’aigua, aviat Mad Max tot plegat…

Més que enrabiada, estic al•lucinada, que la població estiguem tan atolodrats. No ens immutem per res joder. Estic farta de la gent de la ciutat, ni tan sols als llocs de revolta i protesta veig esperança. Tot és postureig i individualisme… Després vindran les queixes perquè amb la inflació no podran costejar-se els festivals…

I no és l’edat, és la profunditat. Hi ha gent de 50 anys que sembla interessantissima i amb la qual només pots parlar de música, viatges a l’altra punta del món que no els han canviat en cap faceta de la vida, o llocs on menjar poc, car i havent de reservar amb 1 setmana d’antel•lació…

Espero trobar comunitat, allà on vaig. Gent amb ganes de canviar les coses, amb foc a dins i esperit de poble. Estic cansada de l’aparentar, gent ‘cool’ buidissima i desesperada per estar a tot arreu, però sense enriquir-se amb res. Els rebota lo essencial, i la superficie em fa cada vegada més mandra.